La sentència judicial que autoritza l’hotel de jesuïtes suposa un fracàs en la protecció del patrimoni que la conselleria de Cultura i l’ajuntament de València haurien d’aplicar-se en atendre. La seua inacció, que els propis jutges confirmen, no pot convertir-se en causa de la desprotecció dels valors que la llei els encomana salvaguardar.

Dels quasi vuit anys de lluita que portem, els quatre últims, és a dir des de la promulgació de la Llei Valenciana del Patrimoni Cultural, els hem dedicat a fer propostes alternatives i a denunciar aquesta passivitat, com s’ha vist, sense cap èxit. Ara, per contra, una vegada reconeguda, està servint per a justificar el propi urbanicidi.

No participem d’aquesta paròdia. Ens ratifiquem en què construir l’hotel en eixe punt del patrimoni arquitectònic i paisatgístic de la nostra ciutat monumental, històricament concebut com un espai lliure enjardinat, és una agressió imperdonable que destrossa la nostra herència i que hipoteca el seu futur, fins i tot el del Jardí Botànic que no podrà expansionar-se i restarà envoltat d’edificacions. Això ve a consumar-se precisament ara que se celebra el Bicentenari.

No hem discutit mai uns drets urbanístics si són legítims però cal apuntar que poden materialitzar-se en un altre lloc. El projecte d’hotel comporta monopolitzar en benefici privat la inversió pública que en dècades ha anat revaloritzant el lloc i més encara quan es concreta en forma sobreabusiva (un ‘macro-bloc’ que duplica llargament l’aprofitament lucratiu, en superfície, volum i funcionalitat respecte del previst en la ‘torre’ precedent, i que sols rebaixa 20 metres d’alçada -el 31%, no aplega ni a 1/3- sobre els 64 que aquesta anava a tindre, de manera que equivaldrà a una finca de 15 altures, 3 vegades més alta que el Col·legi de Jesuïtes i 2 vegades més que la carena de les teulades). Tot això amb el suport municipal, a costa de les butxaques ciutadanes, les mateixes que han pagat el Jardí de les Hespèrides i l’eradicació de les altres dos torres, no ho oblidem, per a ‘ús i destinació públiques’.

Encara hi ha camins legals (per exemple, la declaració de Bé d’Interès Cultural en favor del Jardí Botànic i del seu entorn o la modificació del planejament), administratius (el projecte no s’ajusta a les condicions de Llicència), econòmics (una bona part dels terrenys a edificar són municipals) i polítics (la persuasió i la compensació) que tant l’alcaldessa com el president de la Generalitat poden emprar si de veritat volen atendre els seus deures i aconseguir l’alliberament definitiu d’aquesta amenaça.

Com a ciutadania que estima la ciutat i lluita desinteressadament en defensar els seus valors, pensem que no podem claudicar de la nostra reivindicació, menys encara després de tants esforços que en aquests anys s’han aglutinat per a fer-la realitat. Per això us convoquem de bell nou. Amb aquesta abraçada, el pròxim 15 de desembre de 2002, tornem a començar, amigues i amics.

Hivern 2002
—

Veure notícia relacionada
Veure el pamflet de la convocatòria