JARDÍ A LA VISTA
(HOMENATGE AL JARDÍ BOTÀNIC I EL SEU ENTORN)
València, 2 de març de 2002
Cantonada Gran Via Ferran el Catòlic – Passeig de la Petxina

La Coordinadora ‘Salvem el Botànic, Recuperem Ciutat’ ens ha convocat avui per a sumar-nos a la celebració del Bicentenari del Botànic, Jardí Històric que podem vore, sortosament encara, amb tota la seua potència paisatgística, sense cap nova interposició que l’amague als nostres ulls.

Amb l’efímer rètol ‘JARDÍ A LA VISTA’, enlairat a 12 metres d’altura,  cridem l’atenció pública sobre la consciència d’estar gaudint d’aquest privilegiat entorn, d’una joiosa herència recollida de la intel·ligència i bon fer d’aquelles persones il·lustrades que ho conceberen i conformaren al llarg de dos-cents anys: primer el Passeig de la Petxina i l’Església de Sant Sebastià; a continuació el Jardí Botànic promogut per la Universitat en l’antic Hort de Tramoieres; abans d’una centúria, el Col·legi de Sant Josep o dels Jesuïtes, amb el seu pati enjardinat mirant el Túria i quasi immediatament, la traça i progressiva formació arbrada d’aquesta Gran Via.

Una herència històricament acumulada, rica i valuosa però, gens fàcil de mantenir, en haver-la rebuda condemnada a la destrucció irreversible d’un urbanicidi dictat en temps del franquisme: la transformació total de l’Illa de Jesuïtes en torres de pisos. Com a seqüeles se’n deriven les posteriors insistències edificadores, que no per minvades resulten assumibles, i que, recuperada la veu en democràcia, han mogut a la present tasca cívica. Sou innombrables les persones que heu participat, en set anys de camí, amb la determinació de traslladar el legat original, enriquit i sense nous perills d’alteració, al gaudi de la ciutadania futura.

La persistència de l’amenaça resulta avui un anacronisme contra el qual ens veiem, incomprensiblement, amb l’obligació de lluitar, tot i que la zona està –o no?- protegida des de fa vint anys i que la Llei del Patrimoni Cultural Valencià és molt taxativa quan exigeix als entorns dels Monuments i Jardins Històrics, com ací és el cas, que “cap intervenció podrà alterar el caràcter arquitectònic i paisatgístic de la zona ni pertorbar la contemplació del bé”

Donades les circumstàncies, hem de celebrar també avui com un èxit, com una aportació positiva, aquests set anys en què no s’ha aplegat a materialitzar cap dels projectes d’edificació. Si l’amenaça persisteix, gaudim del paisatge que, avui per avui, es manté. ‘JARDÍ A LA VISTA’: dos-cents anys de Botànic al fons, un any de Jardí de les Hespèrides que, a la seua vora, reclama a crits duplicar-se sobre la resta de l’antic jardí i pati de jocs del Col·legi, i en primer terme, sis anys del Jardinet Popular d’aquesta cantonada. Un jardinet treballat voluntariosament, desallotjant l’aparcament salvatge de cotxes, afegint i estenent camionades de terra, obrant els límits de la vorera, plantant i regant, fins configurar el que avui veiem.

Per això, arribada l’efemèride del Bicentenari del Jardí Botànic, hem pensat oferir l’homenatge d’una senzilla acció didàctica: la identificació de les espècies que aleshores, amb una aposta sobre la incertesa del futur, ens atrevirem a plantar. Una simbòlica pràctica de coherència amb els altres dos jardins, botànicament valuosos. Tot i que el nostre no pot tenir la mateixa pretensió, comparteix amb ells la visió global del paisatge, de manera que, sumada a la del quart que ens manca, però el ‘tenim a la vista’ de la nostra ment, conjuguen un tot digne de preservació i millora.

Però no es pot enganyar el miratge. La mobilització ciutadana va desacreditar el lamentable projecte de les ‘Tres Tristes Torres’ de 1995 fins al punt que l’Ajuntament negocià l’alliberament parcial eliminant-ne dues, ara encara ens resta aconseguir que tampoc hi tinga cabuda l’enganyosa metamorfosi de la tercera: un hotel de més d’11 plantes amb acreixentada extensió, que vol ocupar la pràctica totalitat dels terrenys lliures que estan a la vostra vista.

Pensem que la millor destinació per als antics terrenys de Jesuïtes seria servir d’ampliació del Jardí Botànic, precisament com a contribució de la societat d’avui a la celebració, oportuna i constructiva, no retòrica, del seu Bicentenari. Un dels llocs més nobles i vitals d’aquesta ciutat. On coincideixen la bellesa dels seus arbres i plantacions, a vegades doblement centenaris, el treball, l’estudi i la investigació botànica, i el tranquil descans de la ciutadania -al bell mig de la ciutat, refugi on es desterra el seu soroll i tràfec insuportable- On les persones podem aprendre i fruir, sota la gran i frondosa cúpula formada  per les copes dels vells i potents arbres, del sol que clareja entre les rames, de la suau remor de les fulles que la brisa belluga, del lleuger aleteig dels ocells, de l’enigmàtic estatisme dels gats, de la solitària contemplació o de la pausada conversa amiga i del joc segur dels nostres infants. I tot això amb un entorn harmònic que ens envolte, sense més edificis que s’apropien del cel, de l’aire, de la intimitat del lloc.

Està al nostre abast aconseguir que no es destorbe tot això. Sols manca que els responsables públics es decideixen a aplicar activament la Llei del Patrimoni Cultural Valencià i vèncer així l’entestament insensible i insolidari del promotor hoteler.

La ciutat necessita arbres, la ciutat necessita paisatges de qualitat on reconèixer-hi amb merescut orgull. La ciutat som nosaltres i necessitem la vida. Per això, ara fa sis anys, vàrem plantar aquest humil jardinet. Per testimoniar i anar construint allò que reivindiquem. El minúscul jardí s’ha consolidat des d’aleshores i les seues espècies han crescut. Fins i tot despunta l’alzina, ‘Premi Carrasca’ a la nostra  lluita, ritualment plantada la ‘Nit Roquera’ del 25 de maig de 1996. Altres exemplars s’han afegit per la voluntat espontània i anònima de diverses persones, mentre les plantes aromàtiques, el romer, l’espígol, el timonet, s’apleguen a l’olfacte i als llavis d’aquelles que hi passegen, i el verd domina sobre la tanca multicolor. Un espai aparentment residual i inservible, mostra de la desídia urbana, és ara la nostra fita verda, el límit oest, verd i públic dels antics terrenys de Jesuïtes, la façana humil del jardí integral que reivindiquem: l’autèntic JARDÍ A LA VISTA, l’extensió arbrada del bicentenari Jardí Botànic.

Els taulerets identificatius estacats avui al peu d’arbres i plantes, volgueren servir per a que, qui siga qui passe, copse que es tracta d’un minúscul trosset de sòl recuperat per al gaudi públic. I que se’n alegre de veure’l, i que l’entenga com a estendard de la força constructiva de la ciutadania, de la seua necessària unitat i persistència, si vol aconseguir un entorn urbà millor, més pacífic, afable i humà, on qualsevol puga sentir-se en un lloc comú i propi a la vegada, senzill i bonic, acurat i respectat, un ésser viu i de tothom.

Gràcies de bell nou, amigues i amics. Fins la propera convocatòria d’aquest jubilós ‘2002, L’ANY DEL BICENTENARI’ que estem celebrant.

Anuncis