Exposició BOTÀNIC-JESUÏTES: UN PAISATGE COMPARTIT
Del 19 de juny al 28 de setembre de 2008
— PRORROGADA fins al 30 de novembre de 2008 —
Sala d´exposicions del Jardí Botànic (C/Quart, 80)
Organitza i produeix: Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València
Amb la col·laboració de: Antiguos Alumnos de San José, Associació de Veïns de Botànic i Salvem el Botànic, recuperem ciutat
(a l’apartat Galeria / Fotografies es poden veure imatges de l’exposició)
L’espai de Botànic-Jesuïtes pot ser considerat com un dels entorns històrics de la ciutat de València. Situat extramurs de la ciutat, el seu emplaçament entre la vora del Túria, les muralles i algunes de les principals artèries viàries —el carrer de Quart i la carretera de Madrid— el convertiren en un entorn privilegiat de l’expansió urbana en el segle XIX. Una zona marcada per la instal·lació del Jardí Botànic i el col·legi de Jesuïtes que tindria un ràpid creixement en les dècades finals del segle XIX i acabaria de configurar-se al llarg del segleXX.
Aquesta exposició es centra en l’evolució paisatgística i ciutadana d’aquest entorn. Partint de les visions dels cartògrafs d’època moderna, arribem fins al present rememorant la vida del barri tal com ha quedat plasmada en plànols, mapes i fotografies històriques i actuals. És la història d’un espai compartit, dels carrers, les alqueries, els edificis i els jardins que l’han anat conformant al pas dels segles. Un entorn urbà, històric, de què podem gaudir com a visitants, però també un espai viscut pels estudiants i els veïns del barri del Botànic. Un paisatge viu de la nostra ciutat.
———-
Alguns apunts extrets del catàleg de l’exposició:
«Entre el riu i la muralla, a l’altre costat d’un dels espais urbans més balders, tancat per l’ambiciós recinte de Pere el Cerimoniós (1356), tenim el barri ponentí que ens ocupa. Un eix vital n’és el camí ―carrer, després― de Quart, de probable arrel romana; el raval caminer sorgit entorn del convent de mínims de Sant Sebastià ja tenia prou entitat quan Anthonie van den Wijngaerde (1563) va embastar la seua vista…»
Vicenç M. Rosselló
«I és que des que l’any 1865 s’enderroquen les muralles, la ciutat comença a estendre’s sobre l’horta per mitjà de petites ordenacions, denominades barris, que condicionaran i en algunes àrees impediran el posterior desenvolupament geomètric de l’eixample […] Al nord del carrer de Quart, els carrers del Túria, que prolongarà la seua continuïtat a l’altre costat del carrer, i del Cremador —avui Doctor Sanchis Bergon— seran els eixos fonamentals per a generar solars edificables, dins d’un plantejament clarament economicista i amb escassa visió de futur…»
Francisco Taberner
«La percepció que tenim de les ciutats com un tot continu i homogeni de cases i carrers és el resultat d’una llarga història. Encara a final del XIX, moltes de les que avui són ciutats pavimentades eren espais amb més camp que superfície edificada […] Així era València, una població de 200.000 habitants disseminats per un gran espai rural, que es comunicaven per camins d’horta quan, el 1880, es va construir el Col·legi de Sant Josep, en un lloc de la ciutat apartat del centre o, per fer servir la terminologia jesuítica, “lluny del mundanal soroll”.»
Ramiro Reig
«En 1930, el col·legi privat dels jesuïtes proporcionava una formació secundària que només les classes més privilegiades podien costejar als seus hereus. Encara que també disposaven d’altres instal·lacions menys luxoses, les escoletes, per als fills barons dels treballadors que vivien per l’entorn. […] Entre 1931 i 1936, la República va realitzar un projecte de modernització i progrés basat en el principi escola per a tots. […] L’edifici dels jesuïtes de València passà a ser la seu de l’Institut Escola, de la unificada Escola Normal de Magisteri i, des de l’1 de febrer de 1937, de l’Institut Obrer de Segon Ensenyament.»
Cristina Escrivà
«Tornaran a aparèixer les processons, les taules de gimnàstica, els partits de futbol, les cucanyes, les carreres de cambrers, els bous al carrer i les traques del dia del sant patró. A l’exterior, la urbanitat progressava lentament; era 1945, havia acabat la guerra mundial i, a final d’any, acabada la urbanització de la Gran Via vora el passeig de la Petxina, no tardaran a arribar els tramvies grocs, per a girar i tornar en sentit contrari, abans que Manuel Vicent els descriguera de blau i blanc. […] El paisatge circumdant varia lentament encara que sense incidències notables fins que s’alça la finca Ferca, construïda entre 1949 i 1950.»
Adolf Herrero
«Des de principi dels setanta, ara fa ja quasi quaranta anys, el paisatge que comparteixen el Botànic i el Col·legi de Sant Josep ha sofert avatars ben diversos. Però allò més important, o més definitori, potser és que en aquestes quatre dècades, envoltat ja per un entorn completament construït, haja passat a constituir-se en una fita paisatgística, diguem-neverda, integrada definitivament en la vida ciutadana. De la devaluació al rescat d’un paisatge.»
Carles Dolç i Josep Maria Sancho
————–
Notícia relacionada: Los vecinos rescatan la alameda de Jesuitas
Levante-EMV, 20/06/2008
Notícia relacionada: Arquitectes i veïns defensen el paisatge urbà del Botànic i de l’horta
Levante-EMV, 12/11/2008
Salvem el Botànic, recuperem ciutat 