A l’ombra del Jardí Botànic de València. El jardí de les delícies

Publicat a la revista Ars Nova, 09/10/2000

Hi ha qui, amb inspiració bíblica, li diu la “manzana de la discordia”. Una altra denominació amb fortuna, aquesta vegada de ressonàncies literàries, és la de tres tristes torres. Són algunes de les variades referències a unes construccions que es pretenia erigir a un emblemàtic lloc de la ciutat de València i que evidencien l’interés que aquest assumpte ha despertat durant els últims anys entre la societat valenciana. En el límit nord-oest del centre històric, a pocs metres de la massa arbòria del Jardí Botànic, junt amb el parc anomenat Jardí del Túria (ubicat en el llit sec del riu que va ser medul·la de la València primitiva), al costat mateix de la Gran Via de Ferran el Catòlic i entre nobles monuments com l’Església de Sant Miquel i Sant Sebastià o el col·legi dels Jesuïtes, un rectangle de sòl d’uns 12.000 m2 -que va ser en origen pati per a recreació i solaç dels educands del col·legi- es va convertir, en 1995, en el vèrtex d’una polèmica de múltiples flocs i visions. La iniciativa privada volia construir-hi, i l’Ajuntament ho va autoritzar en primera instància per mitjà d’estudi de detall, tres edificis de 20 plantes, destinats dos d’ells a habitatges i el tercer a hotel de luxe.

No es va produir aquesta situació per generació espontània. Venia gestant-se des que, en 1969, el Pla General d’Ordenació Urbana va dissenyar, en tota l’illa urbanística en qüestió, edificacions amb un sostre total de més de 200.000 m2 construïts. Afortunadament, després de les eleccions municipals de 1979, el rumb d’aquesta macrooperació pròpia del desenvolupisme més genuïnament tardofranquista va anar variant gradualment, fins convertir-se en els tres immobles referits, que sumaven només 53.000 m2.

Es van disparar llavors les alarmes entre una ciutadania desitjosa de recuperar un merescut -i aleshores molt letàrgic- protagonisme en el disseny i construcció del seu hàbitat urbà. Va nàixer la Coordinadora Salvem el Botànic, recuperem ciutat, al març de 1995, disposada a lluitar per la preservació del lloc. Integrada per associacions de veïns, col·lectius ciutadans molt variats i professionals diversos, entre les raons fundacionals principals figuraven:

–    l’amenaça indiscutible per a l’entorn del Jardí Botànic i per a aquest mateix, que complirà 200 anys en 2002
–    el menyspreu per un barri valencià, el de Botànic, faltat en eixe moment de dotacions públiques
–    la mutilació de la identitat cultural i física de la ciutat, per l’alteració irreversible del seu paisatge i perfil urbà
–    l’aprofitament especulatiu d’unes plusvàlues generades en aquest lloc privilegiat, guanyades durant segles d’actuacions públiques i per tant propietat de tots els valencians.

Molt aviat, i gràcies entre altres coses a la representació gràfica simulada per ordinador, es va aconseguir cridar l’atenció i accedir a l’opinió pública amb un doble resultat: revifar l’interés per un Jardí Botànic esplèndid (que després de diverses remodelacions i millores, es considera entre els millors d’Europa) i alertar sobre el pretés excés.

A partir d’ací i conjuntament amb les actuacions (judicials, negociadores, etc.) que duia a terme la Coordinadora, el successiu goteig d’adhesions, individuals i col·lectives, va ajudar fermament a aconseguir -això sí, molt pas a pas- la reducció del projecte fins avui, que l’amenaça constructora que plana sobre el lloc es xifra en uns 17.000 m2, construïts en un hotel de 10 plantes.

Una de les accions inicials va consistir en la confecció d’una cadena humana que va envoltar per complet l’illa dels Jesuïtes al juny de 1995. Més d’un miler de persones inauguraven així, amb les seues mans entrellaçades, una de les facetes més importants que han impregnat aquesta lluita: la incorporació visual o intel·lectual de distintes formes artístiques. Captat per càmeres aficionades i professionals, amb les fotografies d’aquest acte es va preparar després l’exposició Els ulls de l’abraçada. Fotocrònica urbana. Des d’aleshores, la pràctica totalitat d’accions mampreses per Salvem el Botànic ha comptat amb la presència o la col·laboració de gents que, amb la seua visió i interpretació personal de l’art, han aportat emoció, esperança, plaer, sensacions noves, a un procés que necessàriament es presentava llarg, dur i amarg. Art efímer? Art social? Art polític? Potser només i ni més ni menys que art humà. A manera d’una representació teatral intemporal, se succeeixen les distintes escenes que compondrien quelcom com el gran teatre del compromís ciutadà.

Les accions tenen lloc a múltiples escenaris. A l’octubre l’interior del propi Jardí Botànic vibra amb el swing de jazzistes valencians, en el Concert en defensa del Botànic. A les parets sud del Jardí es confecciona més d’una dotzena de murals al·lusius, coordinats per professors de Belles Arts i Arts i Oficis. Alumnes, educadors i voluntaris realitzaran també, en les tanques que envolten el solar -anomenat des d’aleshores ‘dels Jesuïtes’- una pintura mural per recordar els transeünts que allí hi ha 12.000 m2 que poden servir per a ampliar les instal·lacions del Jardí Botànic en comptes de convertir-se en vedat privat.

Important i amb forta ressonància en els mitjans de comunicació va ser la formidable manifestació de 10.000 persones que va recórrer el barri al novembre de 1995: el cartell anunciador de Mariscal, la música popular, la veu de Pau Esteve dient la poesia de Benedetti, l’animació del carrer dels Dimonis i les lletres de Manuel Vicent van acompanyar els diversos quadros de l’escenificació popular.

A principis de 1996, Andreu Alfaro, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies i fins a 22 artistes apareixen en escena amb les seues obres pictòriques, donades per a una exposició -primer a la Universitat de València, després a la galeria Rosalía Sender- i un posterior sorteig, que permet reunir suficients fons per continuar amb la campanya amb forces renovades. Els qui acudeixen a Art per al Botànic, art per la ciutat coincideixen a valorar la qualitat humana i el compromís dels seus autors quasi per damunt de la indiscutible qualitat artística del seu treball.

Traslladades a un nou decorat, aquesta vegada l’edifici del consistori, prop d’1.000 persones aconsegueixen abraçar-lo portant-hi una enorme cinta verda i duen així la protesta a un dels principals centres de decisió embolicats en la polèmica.

A l’abril es reuneixen 20.000 dibuixos infantils amb motiu de l’Homenatge a Cavanilles. Salvem el Botànic. El claustre de la Universitat de València mostra l’esplendor colorista i l’estètica naïf de milers de xiquets valencians que engrossen així les pacífiques hosts antiformigó.

Al mes següent, embotits en sengles sandvitxs que per davant representen edificis i monuments emblemàtics de València i l’anvers de les quals compon la llegenda RECUPEREM CIUTAT, quinze persones encapçalen una comitiva que mostra, davant l’alcaldia, 60.000 firmes d’adhesió al manifest fundacional de la Coordinadora.

Escena següent: 500 persones al carrer, junt a les portes del Jardí Botànic, animen i disfruten el concert de rock oferit per 4 grups valencians, mentre a pocs metres s’enjardina un tros de terreny que es feia servir fins aleshores com a aparcament i es replanta una carrasca: la solidesa i resistència d’aquest arbre simbolitza la tenacitat que volen mantenir els actors en el conflicte.

Dos vídeoaficionats, Susana Rei i Xurxo Estévez, amb pocs però entusiastes mitjans i molta col·laboració desinteressada (so, música, infografia, doblatge al valencià, distribució…), aconsegueixen posar en circulació la cinta Salvem el Botànic, recuperem ciutat, resum filmat d’allò que s’ha succeït fins aquell moment, juliol de 1996. El vídeo, presentat en diversos fòrums i festivals, impressiona al jurat del Certamen de la International Federation for Housing and Plannig al Japó, el qual, amb una menció expressa a la importància de les consultes a la ciutadania en els conflictes urbanístics, li atorga el primer premi.

Després de l’estiu de 1996 els promotors de dues de les torres ja han negociat el seu trasllat a un altre lloc amb menor impacte. La pròxima escena se situa a Barcelona, seu d’Expohotel (propietat de l’impulsor del tercer edifici i última amenaça en els terrenys de Jesuïtes: l’hotel de luxe) on arriba un tren noliejat per la Coordinadora amb 250 persones, que després d’envoltar l’hotel amb la simbòlica cinta verda, celebren una festa participativa a la plaça de Sants. L’acció encintadora i festiva es repetirà, mesos després, a l’Expohotel de València. No hi falten l’animació de carrer, la música popular i els focs artificials.

Com a estrena de la tardor, veu la llum un doble disc compacte que es nodreix del compromís generós de 32 grups i artistes de la música. Reggae i jazz, folk i rock, cançó d’autor i pop: Raimon i Serrat, Mª del Mar Bonet i Joaquín Sabina, Al Tall i Luis Eduardo Aute, Perico Sambeat i Labordeta, i tants altres, cedeixen la seua obra en benefici d’una lluita en què cada vegada són més els qui busquen una solució que els qui recolzen un projecte malfadat i desmesurat. Un disc de solidaritat que serà presentat a València i Barcelona i difós a tot l’Estat.

L’any següent, les taules del Teatre Principal cruixiran al juny sota l’art i la presència de fins a 140 artistes de les més variades disciplines, dins el programa d’activitats d’Un Botànic, una ciutat, que inclou a més cine i taules rodones. L’espectacle del Principal, amb cartell d’Artur Heras, escenografia de Miquel Guillem i direcció d’Albert Garcia, conté dansa, mim, dramatúrgia, poesia, màgia i els ritmes variats del flamenc, el rock, el jazz o les músiques tradicionals i ètniques. L’escena es completa amb una visió espectacular de la platea i els pisos, sobreïxents de públic.

Unes tanques publicitàries il·legals adossades al solar proporcionen a un grup d’artistes una idea genial i atrevida: Miquel Guillem, Enric Alfons, Amparo Carbonell, Carmen Grau i molts més, entre pintors, alumnes de Belles Arts i xiquets del col·legi de Santa Teresa, confeccionen 6 quadros de gran format (8×3 metres) que es munten cobrint els anuncis. Distintes sensibilitats artístiques per a oferir una visió plural. Als dos dies, una mà desconeguda (desconeguda?) sega per la base la instal·lació, i cau a terra aquella exposició de motius que la cultura havia oferit a la ciutat. Però s’aconsegueixen rescatar les pintures, i al novembre s’exposen novament a la Universitat Politècnica de València.

Al desembre la Coordinadora proposa a les institucions la creació d’un sistema paisatgistico-cultural al voltant del Jardí Botànic, plasmat al document Idees per a una oportunitat, aprofitant la proximitat del bicentenari del Jardí. Una alternativa més per evitar la construcció de l’hotel i ampliar les potencialitats museístiques i culturals del lloc.

En la primavera de 2000 i en coordinació amb altres entitats com ara la Filmoteca valenciana, s’ofereixen amb el títol genèric El temps dels ciutats diverses taules de debat, el seminariCiutats de cel·luloide, el cicle de 17 pel·lícules Les ciutats i el cinema, un concert de jazz i un recital de Quico Pi de la Serra.

La vida prossegueix, i la representació també. I com l’art no té fronteres ni calendaris ni cotilles ni patrons, continua i continuarà manifestant als pobles el seu esperit d’una manera o d’una altra, entorn del Botànic o de qualsevol altra forma de vida amenaçada pel picot de la ignorància, la submissió o el poder. I nosaltres que ho vegem.