El Botànic: Besades des de Londres

Publicat a Levante-EMV, 04/06/2005

En la ciutat hi ha una plaça / i en la plaça un arbre vell. / En l’arbre hi ha la tristesa / de saber que és el darrer./ Abans n’hi havia molts altres, / ara tan sols queda ell / com un record que s’apaga / entre el ferro i el ciment/… del poema ‘l’arbre vell’, Marc Granell, L’illa amb Llunes(Ed. Tabarca 1993)

A València i a Russafa, una històrica palmera, plantada el 14 d’abril de 1931, coneguda pel barri com ‘la republicana’, una empresa constructora, sense prendre mides ni permisos, l’ha tallada pel mig, no l’ha trasplantada com es va fer fa dos anys des d’un altre lloc, malgrat estar ja ben arrelada  (Brúixola núm 12, any 2005). L’actuació ha restat impune.

Des de la Middlesex University de Londres, una ciutadana del nostre planeta, la Doctora Marta Raquel Zabaleta escriu: “El Botánico de Valencia. Quiero expresar mi opinión a través de sus páginas (una web), pero no encuentro como hacerlo. Me resigno a hacerlo indirectamente, agradeciendo su información y sugiriéndoles, en mi capacidad de experta en Desarrollo Sustentable, que se gestione desde allí (des d’ací, des de València, s’entén) una petición a quien corresponda para que ese lugar sea declarado Patrimonio de la Humanidad. Además, creo que es hora ya de que las universidades lideren el repudio de la destrucción de nuestro planeta y sus recursos más indispensables. Salvar un árbol no es sólo un asunto de ética anticomercial y antineoliberal, es, por encima de todo, un imperativo categórico: tratar de salvaguardar nuestra existencia, civilizada y colectivamente. Cordiales saludos”.

Donada la meua especialització professional, vénen a preguntar-me: pot fer-se això que se’ns proposa?, què li contestem? ¿Com respondre amb un no, gràcies!, a unes lletres assenyades, fetes des d’una consciència i des d’un context socio-cultural, diguem-ne ‘europeu’, normalitzat? La Marta mereix saber que les seues argumentacions, si de cas apleguen als despatxos on les nostres autoritats presumeixen de bandera d’estrelles blanques sobre fons blau, seran menystingudes d’ingènues o atribuïdes a autoria aliena, no extraeuropea, sinó extraterrestre; que l’oneig d’aquest drap no ha estat capaç d’espolsar les greus insolvències culturals i democràtiques que planen sobre el nostre espai vital. Com vegeu, caic en el parany de contestar-li.

En efecte, Marta quan prens la figura de ‘l’arbre’, estàs manifestant el teu patiment i el teu compromís pel futur de la humanitat i ho associes a la idea de preservar i enriquir enclavaments paisatgístics i culturals com el representat pel nostre Jardí Botànic: un esplendorós massís vegetal bicentenari que s’estén fins la Gran Via. Em dóna recança tornar a descriure’l i em limitaré a remarcar-te les incorporacions de la democràcia ençà, totes d’impuls cívic: des de l’extens i plurifuncional Jardí del Túria al recollit, minimalista i sensible Jardí de les Hespèrides, passant ben especialment, pel més humil i alhora, el més important d’aquest període, un bocí d’amor que, nascut de les mans i les butxaques d’un veïnat actiu (des de l’aportació de la terra a les llavors, el plantons, la cura i el rec), ha proveït de dignitat, simbolisme i verdor a la cantonada de la Petxina que es volia marginal per al menyspreu interessat del edificadors.

Són expressions d’un patrimoni socialment estimat però la UNESCO, amb independència de la vàlua relativa, exigeix que tota candidatura a Patrimoni de la Humanitat -tot ho és-, compte amb l’aval protector de la legislació del seu país. Al nostre cas patim la vergonya de tenir arbitràriament obstaculitzat el procés de declaració de Bé d’Interés Cultural des de fa vint-i-tres anys! Una vergonya més trista des què tenim Estatut d’Autonomia i capacitat plena en la matèria, i més deshonrosa -penalment tipificable?- des que l’amença edificadora sobre l’entorn s’ha fet evident i la ciutadania -deu anys ja!- reclama de les seues autoritats que la reparen, com legalment poden fer-ho d’un cop de ploma.

La Generalitat té la capacitat i els mitjans. Fins i tot compta, en format informàtic, amb tota la documentació tècnica i administrativa aportada pel moviment cívic, amb els dictàmens favorables de les Institucions Consultives exigits per la Llei, aportats per la Universitat de València i amb l’urgiment del Síndic de Greuges que li ha retret la descastada inacció en atendre una obligació indefugible.

D’altra banda, l’Ajuntament, que hauria d’encapçalar l’orgull i la defensa dels béns de la ciutat, s’hi nega a proveir el Pla Especial de Protecció que, amb el criteris de la Llei, deixaria sense cabuda l’edificació pretesa. Ans al contrari, vol presentant-la com un èxit que rebaixa el magnicidi precedent, sense parlar de les exorbitants compensacions lliurades per a obtenir un resultat igualment refutable: segons els últims dissenys es projecta un macrobloc hoteler de més de 3.600 m2 de superfície (subsòl a banda) per quasi 47 metres d’alçària, ocupant la meitat de l’originari jardí d’accés del Col·legi de Jesuïtes. Un volum compacte que equival a una finca d’habitatges de quasi 17 altures, sols dues menys de les 19 projectades en 1995 i deu de més de les planificades en 1988 quan el promotor va comprar els terrenys!

Marta, no dubte que saps comptar. Si divideixes l’edificabilitat legalment adjudicada -16.445 m2 coberts- per la superfície que es vol ocupar, quantes alçades farien falta per a materialitzarla?. Menys de cinc!. I amb aquesta menudesa, no es pot negociar un trasllat a un lloc innocu? Els indicis van pel camí contrari: ni traslladar ni restringir el volum, beneir-lo, tot i que siga amb un tractament anòmal, de manera que en rebre la llicència, els drets lucratius del promotor passen a multiplicar-se exponencialment. Aplegat el cas, actuarà la Justícia en la recerca de possibles desviacions?

Des d’aquesta perspectiva els antecedents són contradictoris. S’hi podrà confiar quan els magistrats tracten amb igualtat de criteri -com exigeix la Llei- un àmbit naturalista o muntanyenc i un àmbit urbà. Al Benacantil, entorn del Castell de Santa Bàrbara d’Alacant, han rebutjat el Palau de Congressos: Amb els mateixos raonaments aplicats a Jesuïtes, com entorn del Botànic, de l’Església de Sant Miquel i Sant Sebastià i part del Conjunt Històric declarat de València, també haurien d’haver rebutjat l’hotel i la ciutadania no es trobaria litigant en solitari davant el Suprem.

Reclames Marta el lideratge de les universitats. La de València, titular del jardí, treballa en favor de la biodiversitat del nostre País i no ha estat un agent passiu en aquesta qüestió. Amb ajuda europea, ha procurat rehabilitar i dotar el jardí amb un nivell d’excel·lència, i obrir-lo immillorablement a la ciutadania. Des del primer moment va fer costat a la lluita, fins i tot judicialment i va rebre com a premi la solidaritat internacional d’institucions científiques de primer ordre i com a càstig els entrebancs d’algun entestament polític i la rancor destructiva de determinats poders mediàtics. Eradicades les Tres Tristes Torres amb l’enganyifa del macrobloc hoteler, no s’ha desentés, ha reiterat la petició de declaració de Bé d’Interés Cultural però, manté un posat institucional que paralitza el seu efectes quan podia fer concórrer, de bell nou i amb reiterada fe, la complicitat cultural al més alt nivell i emprar els seus bons oficis de mediació, superades crispacions del passat, per aconseguir un rescat definitiu a favor de la ciutat i de l’enclavament del seu propi Jardí.

Tanques la teua carta, amb un requeriment de compromís categòric exercitat de manera ‘civilitzadament i col·lectivament’. Així es pot resumir el moviment cívic, sempre integrador i obert a iniciatives i propostes. Però supose que també el reclames de la xarxa social i econòmica de pes -de vegades vestida amb contorns culturals i professionals independents- que envolta el poder. Des d’on vius, ¿com entendries que l’associació d’antics alumnes d’un ‘College’ de prestigi com a València ha estat Jesuïtes, no exercisca la seua influència per a eradicar la desfeta del seu bressol educatiu? Semblaria anecdòtic relacionar noms d’exalumnes ben reeixits en tots els àmbits quan l’actual President de la Generalitat, el Molt Hble. Sr. Camps qui té la potestat i obligació d’actuar, ha estudiat i jugat en eixos terrenys, ha contemplat aquest paisatge des de la casa on ha viscut i ha format família i ha gaudit dominicalment, de xiquet i de pare, dels parterres del Botànic. Així doncs? Potser ens llegeix i s’anima a intervenir-hi!

Benvolguda Marta, no et deixes abatre per l’amargor o impotència que traspua aquesta contestació. Cal felicitar-se per deu anys donant oportunitats a la preservació d’un paisatge encara gaudible. La teua carta significa una empenta més, amorosida com un  bes, que lliures des de la ‘propera’ Anglaterra per afegir-se a la “Besada pel Botànic” que el dissabte dia 4, a les 12 h, simbolitzarà ‘civilizada i colectivamente’ de bell nou, la urgència d’un clam just en la cantonada de Jesuïtes. Només per tu, per traslladar el teu bes a un sol arbre, paga la pena -el goig- d’aquesta convocatòria.

—

Aquest article, plantejat com a carta de ‘contestació’ a Marta Raquel Zabaleta, fou publicat pel diari Levante-EMV, el dissabte dia 4 de juny de 2005 (íntegre, però sense les cites de l’entradeta), el mateix dia de la convocatòria cívica a la qual fa referència. L’acció realitzada va assolir els objectius plantejats, reivindicatius i celebratius -10 anys de la Coordinadora ‘Salvem el Botànic, Recuperem Ciutat’-,  centrats ara en la paralització, ‘in extremis’, de l’amenaça edificadora, doncs l’Ajuntament de València està a punt d’atorgar Llicència d’Obres i la Generalitat Valenciana no intervé amb la força legal que comporta declarar d’urgència el Jardí Botànic Bé d’Interés Cultural. L’acció va tenir una important repercussió mediàtica. El tema segueix pendent de la inacció protectora dels polítics municipals i autonòmics. Amb la intenció de trencar aquesta inèrcia, la coordinadora cívica presentarà d’immediat a tots els grups parlamentaris de les Corts Valencianes una Proposició No de Llei, encoratjant-los a tramitar-la a favor de la preservació definitiva dels valors del lloc.