Botànic-Jesuïtes: solució o conflicte?

Publicat a Levante-EMV, 08/07/2006

El dia 13 de juliol farà un any des que el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava la resolució d’En Manuel Muñoz, director general de Patrimoni, reprenent, després de 23 anys d’inacció, el procediment de declaració de Bé d’Interés Cultural en favor del Jardí Botànic de València i, per tant, també en favor de la protecció del seu entorn.

Malgrat la tardança, la mesura, que havia estat insistentment reclamada per Salvem el Botànic, mereix un fort aplaudiment. Suposa el reconeixement cultural de l’històric jardí i l’obertura d’una via capaç de resoldre definitivament el conflicte de Jesuïtes. Però s’estan donat les passes per aconseguir-ho?

A partir d’ella, tot l’entorn, incloent-hi els famosos terrenys de l’antic col·legi, es troba en compàs d’espera (suspensió de llicències) i, donada la imminència amb què anaven a edificar-se, ha resultat una acció administrativa ben oportuna. Amb tot, com veurem, l’orientació protectora de cara al futur és massa minsa. Per lògica, qualsevol procediment declaratiu ha de tenir la voluntat d’acollir els valors del lloc sense sotmetre’s a condicionaments previs que no siguen insuperables. En el nostre cas, això suposa preservar i rescatar l’espai lliure que fou avantplaça enjardinada, d’accés principal i de jocs del recinte col·legial. Amb més de 125 anys fent companyia al Botànic, ha esdevingut part del seu paisatge.

Parlem d’una meravellosa herència que ha sobreviscut a la pena de mort dictada per l’especulació del franquisme. Sobre ella persisteix l’amenaça d’un macro-bloc que ocuparia la meitat occidental dels terrenys, en versió expansiva (de 44 metres d’alçària) com vol el propietari, o en versió concentrada (d’uns 17 m. si és hotel o d’uns 19 m. si són habitatges), com inexplicablement accepta la Generalitat en l’esmentat expedient de BIC. En qualsevol cas, un macro-bloc fora de context, ocultador de l’arquitectura històrica i agent nociu, interposat, en el paisatge del Botànic.

Davant d’això, per què no s’usa la força alliberadora d’una llei que té per finalitat conjurar eixes amenaces? Com poden les autoritats dilapidar les facultats legals -per a nosaltres obligacions- pròpies dels procediments declaratius?

Ens referim a la instauració d’un nou marc que regule les actuacions en funció, exclusivament, de les necessitats protectores i sense prejutjar possibles conseqüències indemnitzatòries derivades d’eixos canvis. Eixa capacitat legal està judicialment reconeguda i, com ara sabem, ja fou advertida per un informe del Gabinet Jurídic de Presidència, on, a més a més, es clarifica que l’abast que haja de desplegar és una qüestió estrictament tècnica derivada dels valors a protegir. Malgrat això, ens trobem que els tècnics de la Conselleria s’excusen en directrius, no recollides sobre paper, per tal de defugir la seua responsabilitat. Quan els hi fem retrets fonamentats per dictàmens universitaris eviten rebatre’ls. En cap moment acrediten haver estudiat fórmules per tal de compensar els drets urbanístics o materialitzar-los en altre lloc, és a dir, sense pèrdua o minva de valors, evitant-ne l’expoliació.

Ningú nega que els drets particulars es vegen reconeguts i compensats, però des d’una posició de prevalença del patrimoni com interés públic. Això resulta obvi fins i tot a l’enteniment del promotor hoteler, qui, desconcertat per una volumetria que fa perillar les expectatives de negoci, ha hagut d’acceptar la força de la decisió i en una declaració a la premsa ha dit: «Todo se puede negociar, aunque no haría un hotel en el extrarradio ni en broma. Si ofrecen dinero, pensaremos que Valencia no nos ha entendido y nos iremos, aunque eso no lo estamos planteando». Aleshores, per què la Generalitat no normativitza sense complexes, descarta tota edificació, arbitra una compensació urbanística a proveir des del planejament i obri així, amb autoritat, un procés negociador? Volen dir-nos que la revisió del PGOU que està redactant l’Ajuntament (amb la qual es podria cercar un emplaçament alternatiu) o que les operacions del Parc Central, de la Ciutat de les Ciències o del Mestalla, no ofereixen mecanismes i atractius capaços d’estimular un acord?

A falta d’escassos mesos per a esgotar-se el període legal, és hora de triar el camí que definitivament seguirà el decret de declaració, rectificar o assumir-ne les conseqüències. Les autoritats han de fer-ho sabent que «si es vol es pot», però que no es pot com es vol sinó com la llei determina que s’ha de voler: Garantint la protecció de la integritat dels valors del lloc.

Ens consta que el senyor Muñoz n’és conscient. Una vegada en marxa la mecànica protectora, hauria d’aplicar-la amb rigor, del contrari estarà salvant les irresponsables inhibicions dels qui el precediren. Paradoxalment, caurà ell mateix en una irresponsabilitat més definida i personal que aquelles. No semblaria un final just per a qui ha endegat la reconducció del tema. D’altra part, seria políticament frustrant que una acció que l’actual conseller Font de Mora ha presentat com paradigma de la legislatura culminés als vespres electorals en forma de germen avivador del conflicte que suposadament anava a apagar. Tampoc seria satisfactori per al president Camps, difícilment al marge d’una acció avalada pel seu gabinet jurídic, doncs aguditzaria el fracàs personal que arrossega de quan fou Conseller de Cultura i no li van deixar resoldre allò que tan bé coneix. Ara té l’oportunitat i l’obligació de treure’s l’espineta. Sols ha d’empentar la via compensadora de manera que es proscriga l’edificació en el decret declaratiu que ha de dictar. Eixa és la solució al conflicte.