Carta als Reis des del Botànic

Publicat a Las Provincias, 06/01/2003

Se’ns va l’any 2002 -ja en són 200 els que compta el Jardí Botànic de València- sense que els màxims responsables de l’Ajuntament i de la Generalitat hagen aprofitat el bicentenari per gestionar el rescat definitiu dels anomenats terrenys de Jesuïtes per a la ciutat. Pel contrari, la seua passivitat està en la base -ho diu el propi Tribunal Superior de Justícia- de la incomprensible sentència que no veu inconvenient patrimonial a l’edificació d’un macrohotel de 44 m (com una finca de 15 plantes!) en una zona triplement protegida: entorn del Jardí Botànic i de l’Església de Sant Miquel i Sant Sebastià, junt al Col.legi de Jesuïtes, dins el Conjunt Històric declarat de València.

Entre les mancances municipals constatem que, segons el PGOU de 1988, l’ordenació urbanística segueix sent provisional a l’espera d’un Pla Especial de Protecció, document exigit formalment per un Conveni Marc signat per l’Alcaldessa en 1994 amb la Conselleria de Cultura i obligat legalment amb terminis imperatius (d’un any!) amb la nova Llei del Patrimoni Cultural Valencià de 1998. Però l’Ajuntament ha menyspreat els nostres recordatoris i defuig la seua obligació, perquè sap que edificar sobre uns terrenys històricament lliures seria clarament incompatible amb els criteris lògics d’un Pla protector.

Entre les mancances autonòmiques remarquem la no culminació de l’expedient declaratiu del Botànic com a Bé d’Interès Cultural (més de 20 anys en tràmit, tot i que l’esmentada Llei, en vigor des del 98, regula uns terminis concrets) deixant el seu entorn sense la normativa protectora específica exigida; la no reclamació a l’Ajuntament de la redacció de l’esmentat Pla protector, i la insuficient defensa que els serveis jurídics de Presidència han exercit en suport de la denegació que l’any 2000 va dictar Cultura contra les pretensions edificatòries del promotor barceloní Antoni Mestre.

Volem creure que darrere d’aquestes omissions no hi ha cap orientació política dirigida a afavorir interessos privats i que no es pretén avalar una errònia solució falsament equidistant -l’edificació de l’hotel sobre uns terrenys lliures i beneficiant-se del Jardí de les Hespèrides, del Botànic i del Col.legi jesuïta, pràcticament en exclusiva!-, quan els espais patrimonialment sensibles no admeten solucions a mitges; menys encara si comporten afeccions evitables i s’aprofiten de les arques públiques. Avui tenim uns sobrecrescuts drets edificatoris amenaçant una zona que la ciutadania creia protegida i porta anys reivindicant que es preserve. Però la postura ciutadana contra l’edificació no afluixa, com han constatat els mitjans polsant l’opinió pública i com s’ha vist amb l’èxit de l’Abraçada per un Espai Lliure del passat 15 de desembre. Al carrer se sap que els drets urbanístics de Mestre es poden materialitzar sense afectar a tan sensible lloc, sempre que els poders públics acrediten una clara voluntat política mitjançant la seua autoritat.

En els vertiginosos temps actuals, en els que veiem anunciar oficialment l’inici d’una guerra amb unes setmanes d’anticipació, o passar de la glòria a l’infern en els pocs mesos que van d’un congrés polític a l’enfonsament d’un petroler, potser semble una irritant ingenuïtat fiar el compliment de tals anhels a la voluntat i savoir faire d’uns Mags d’Orient immersos en complicades tasques de recomposició i preparació de la contesa electoral. Però nosaltres, amb constància i esgrimint raons, escrivim per enèsima vegada aquesta il.lusionada missiva als nostres particulars Reis Mags. A l’alcaldessa de la nostra ciutat, Rita Barberà (que en més de 7 anys no ha trobat ocasió per a rebre’ns!); al president de la Generalitat, José Luis Olivas (que ara pot reparar el silenci del seu antecessor!), i al conseller de Cultura Manuel Tarancón (que no ha parat de patir canvis al seu Departament de Patrimoni!). Vostès són govern i a les seues mans tenen la solució, definitiva i satisfactòria, a un problema patrimonial que València arrossega tan negativament des de fa més de 30 anys.

Recordem una vegada més els camins legals (la declaració de BIC en favor del Jardí Botànic i del seu entorn, amb la consegüent modificació del planejament en forma de Pla Especial de Protecció), administratius (és notori que el projecte no s’ajusta a les condicions de llicència municipal), econòmics (una bona part dels terrenys afectats -els millor situats comercialment- són municipals i foren aconseguits per a ús i destinació públiques amb onerosos dispendis) i polítics (el paper de la persuasió i la compensació) que l’Administració pot emprar si de veritat vol resoldre la qüestió. Per la via actual estem segurs que no s’arreglarà; i de consumar-se l’amenaça -espoliació en termes legals-, serà vista per sempre com una penosa herència d’aquests dies i, per tant, obra imperdonable dels actuals responsables que l’haurien animada o consentida.

Anuncis