Botànic-Jesuïtes: la declaració que esperem

Publicat a EL PAÍS, 13/07/2006

Sembla que algunes autoritats valencianes van dir “el que calga”, “coste el que coste”, “les coses importants són primer de tot”, pel que fa a la visita de cert mandatari estranger que és, a més, guia espiritual d’un bon nombre de milions de persones. Deixem de banda la solidesa i la profunditat argumental d’aquestes afirmacions i centrem-nos en l’objectiu que les autoritats esmentades pretenien segurament aconseguir: que la visita fóra un èxit quant a l’avanç evangelitzador d’aquesta terra esgarriada, i que magnificara alhora la projecció pública de la ciutat, del territori… i, de passada, la dels seus propis administradors. En l’escala de valors dels nostres governants, l’esdeveniment flameja com a estendard de primeríssim ordre. Això s’anomena tenir les coses ben clares. Ja ens agradaria que altres àmbits o necessitats bàsiques de la societat pogueren tenir la dedicació i l’impuls a ultrança que han manifestat en aquest afer la Generalitat i l’Ajuntament de València. Per exemple, àrees deficitàries en atenció i recursos com la sanitat, l’habitatge, la salut mental, els serveis socials, l’educació o la cultura.

En aquest últim terreny, el conseller del ram, Alejandro Font de Mora, ha fet de la futura declaració del Jardí Botànic de València com a Bé d’Interés Cultural (BIC) una bandera de la seua gestió al capdavant del departament. Al juliol del 2005, el director general de Patrimoni Cultural, Manuel Muñoz, va iniciar el procés administratiu necessari per a fer això, i també per a la protecció consegüent i obligatòria de l’entorn. Precisament en aquest entorn se situa la pilota encalada d’un projecte hoteler desgavellat que podria destrossar la visió del marge sud del vell Túria, i també la coherència arquitectònica d’aqueix flanc de la ciutat històrica, en un punt on mai no hi ha hagut cap edificació. Sens dubte, des de l’Administració autonòmica, finalment s’han adonat de la destrossa que pot significar un patracol com aquest en l’oasi paisatgístic del Botànic, entés com a conjunt urbà a què pertanyen el mateix jardí, el jardí contigu de les Hespèrides, el col·legi dels jesuïtes amb l’església neobizantina annexa, l’església de Sant Miquel i Sant Sebastià, la gran via de Ferran el Catòlic i el jardí del Túria.

Està bé. Amb aquest pas, la Generalitat ha demostrat —fins i tot amb el suport explícit de pronunciaments judicials posteriors—, que tenia i té capacitat legal per a instaurar el marc urbanístic que s’adiga més bé amb els valors patrimonials d’aquest indret. Un marc que en regule l’àrea, depenent únicament de la salvaguarda d’aquests valors. De moment, la disposició és provisional i, sense base tècnica que ho justifique, assumeix una edificabilitat (heretada) de 16.445 metres quadrats que es concentra en cinc altures (o sis, si l’ús és residencial). Aquesta volumetria, d’una banda, no satisfà l’empresari hoteler, que ja ha deixat entreveure la possibilitat de negociar l’acceptació de compensacions, que podrien ser de caràcter econòmic o de permutació de terrenys. D’altra banda, mantenir aquesta edificabilitat no se sosté enlloc des del vessant patrimonial, de respecte i protecció dels valors existents i de la unitat de perspectiva urbanistica i arquitectònica de l’indret, premisses que haurien d’inspirar exclusivament el text final, per la qual cosa (i aprofitant el canvi d’actitud del promotor) caldria que es decantaren per la via plenament protectora i descartar-ne qualsevol edificació. En aquest punt convé no oblidar que també és possible, encara que no siga desitjable, la via de l’expropiació.

Un any després, només queden tres mesos, prorrogables legalment a vuit, per a culminar el procediment que ha de consolidar la declaració del Jardí Botànic com a BIC. Els terminis màxims ens situen en l’horitzó electoral del març del 2007, un temps suspés que tant podria afavorir el clima propici per a decidir aquest fet apropiadament com complicar-ne la presa efectiva de decisions. Així, vistos els arguments que nodreixen la incoació de fa un any, vistes les al·legacions de Salvem el Botànic i els dictàmens qualificats aportats des de diverses fonts, així com també el nou posicionament del promotor, no hi ha cap raó per a demorar la declaració ni per a tancar-la en fals amb una protecció insuficient. Tant de bo les autoritats arriben a tenir les coses tan clares que només necessiten dir allò d’“el que calga” perquè tots entenguem que el futur del Botànic i del seu entorn està definitivament guanyat. La llei els atorga capacitat i els indica el camí correcte.

La pilota encalada, en realitat, ho està des de fa dècades, i ja seria hora de pujar per ella, baixar-la al carrer i reprendre el joc. Pel bé del seu presumpte beneficiari (l’empresari Antoni Mestre) i pel bé de la segura i legítima propietària d’aquells béns i riqueses: la ciutadania en general, en especial la valenciana. És l’hora de les decisions. Entendrem la declaració que allibere per sempre els terrenys dels jesuïtes com a expressió com cal d’una societat viva, una societat que viu amb intel·ligència el present, perquè estima i conserva el passat que s’ho mereix, per a millorar-lo amb vista al futur. Aqueixa és la declaració que esperem.

Anuncis