22/03/2004

El Jardí Botànic: un valor a declarar, un entorn a protegir
(La Cartelera TURIA de 02/04/2004 va publicar una versió reduïda d’aquest text)

El Jardí Botànic de València es va implantar a l’Hort de Tramoieres al carrer de Quart, la seua actual ubicació, en la tardor de 1802. Era el lloc definitiu, després d’haver estat localitzat a altres punts de la ciutat des de mitjans del segle XVI. A banda d’activitats específiques com són la investigació botànica i l’estudi de plantes autòctones, la singularitat i importància del Jardí Botànic es fonamenta sobre tres components sobradament reconeguts pels especialistes:

  • La seua organització funcional, estructurada segons una retícula de quadros de cultius i camins que els voregen, dissenyada amb criteris científics de l’època.
  • Els arbres singulars que hi arrelen, bé per la seua raresa, la seua irreproductibilitat o la seua grandària gegantina.
  • La notable arquitectura que s’hi implanta per fer possible l’aclimatació i el manteniment dels arbres i plantes que acull. Hi destaquen per sobre, l’umbracle de 1900 i la joia del gran hivernacle de ferro i vidre, construït el 1862 segons projecte de l’arquitecte Sebastián Monleón, considerat com una de les primeres aplicacions dels nous materials constructius del segle XIX a València i, a ben segur, a la resta de l’Estat. Té dos insignes precedents: l’hivernacle del Jardí Botànic de París (1833) i el pavelló Crystal Palace construït per a l’Exposició Universal de Londres de 1851.

L’any 1987, la Universitat de València, titular del Jardí, va encetar un procés de restauració i rehabilitació integral que, a banda de sanejar les plantacions, recuperar les arquitectures i afavorir el gaudi públic, avui li permet comptar amb modernes instal·lacions i mitjans destinats a l’estudi, la recerca, el desenvolupament i la divulgació de la cultura botànica. Estem parlant d’un Jardí estable i molt valuós que ha celebrat el seu bicentenari en 2002.

El Botànic es troba a un emplaçament privilegiat, a la part septentrional del perímetre històric de la ciutat, a tocar del llit del vell riu Túria i de la Gran Via de Ferran el Catòlic. Junt a ell, el Col·legi dels Jesuïtes amb la seua església neobizantina, protegit urbanísticament pel Pla General d’Ordenació Urbana. Aquest espai està situat a l’interior del Conjunt Històric de València, legalment reconegut des de 1993.

L’harmonia paisatgística de la zona, la coherència arquitectònica dels immobles referits i la seua capdavantera aportació al món de l’enginyeria de ferro, un Jardí de significació científica reconeguda entre els Botànics més importants del món, el simbolisme d’un punt característic de la ciutat amb la silueta dels monumentals arbres que s’albiren de ben lluny mesclats amb les cúpules eclesials fins composar un tot ordenat, el millorament incessant de l’indret gràcies a dècades d’intervenció pública, la pròpia actuació administrativa de facto vers els voltants… fan del Jardí Botànic i del seu entorn immediat un bé culturalment inqüestionable digne de figurar amb nom propi i en lloc destacat dins del patrimoni valencià. De fet el Jardí va merèixer en 1982 l’inici d’expedient BIC que, en no haver-se culminat (!), pot aplegar a entendre’s legalment decaigut! La Generalitat Valenciana té un deute pendent amb el Jardí Botànic. Resulta més incomprensible, encara, en saber que el Jardí Botànic de Madrid fou declarat Jardí Artístic el 1942 i el de Montfort a València el 1941.

Amb tals premisses, no és estrany que s’alçara en 1995 una oposició frontal a la construcció massiva (tres grans torres) prevista al flanc occidental del Jardí, sobre uns terrenys històricament lliures de tota edificació i que havien servit al Col·legi dels Jesuïtes d’entrada enjardinada i pati de jocs per la seua façana original. Fou un amplíssim moviment social i cultural, articulat en torn a la Coordinadora Salvem el Botànic, Recuperem ciutat, que continua avui lluitant per la preservació dels espais afectats.

Actuant des de diversos fronts s’ha aconseguit de les Administracions municipal i autonòmica i dels promotors una important rebaixa del volum edificatori però no l’eradicació total. L’operació va generar escandalosos guanys privats sense resoldre el problema, de manera que avui l’amenaça es concreta en la construcció d’un hotel de 44 metres d’alçària (equivalent a una finca de 15 altures), amb superfície i volumetria descomunals i que destruirà tant la línia verda de l’horitzó urbà com la homogeneïtat paisatgístico-arquitectònica, amb evidents afeccions al propi Jardí, a l’Església de Sant Miquel i Sant Sebastià, al Col·legi i a la seua Església i a la complexa articulació general del Conjunt Històric de València. A més d’intensificar la ja saturada situació urbanística de la zona.

No ha desaparegut ni minvat cap dels valors que determinaren fa 22 anys la incoació de BIC per al Jardí Botànic. Però la inacció i laxitud de la Generalitat Valenciana, que té l’obligació legal de vetllar per la conservació dels valors patrimonials dels monuments amb l’aplicació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, ha produït resultats perversos, encara que no irreversibles. En aquest sentit, hem de mencionar la duríssima sentència del Tribunal Superior de Justícia de novembre de 2002 que, ignorant la inexcusable protecció del patrimoni, determina les insuficiències de l’actuació administrativa de la Generalitat (inacció, manca de protecció detallada) i, fent una interpretació particular de la normativa protectora, invalida la denegació al projecte hoteler i l’autoritza. Això, en comptes d’obligar la Generalitat a rectificar i a actuar aplicant la Llei amb totes les conseqüències.

De manera que l’empresari hoteler sols necessitaria obtenir la llicència municipal per poder començar a construir. Això no hauria passat si l’Administració haguera dictat una normativa estricta o un pla especial de protecció de l’entorn tal com mana la Llei per als àmbits de monuments i jardins històrics. Mesures protectores que ni l’Ajuntament (obligat a fer-ho abans d’un any des de la promulgació de la Llei) ni la Generalitat (obligada subsidiàriament si no ho fa aquell) han volgut enllestir fins ara.

Però encara no és tard. Això es pot fer i s’ha de fer amb urgència. No podem conformar-nos amb l’actitud passiva dels poders públics valencians, que al capdavall esdevé negativa i pot conduir a la destrucció dels valors del lloc referit: en termes legals, una espoliació. Amb tot el que això significaria de pèrdua per al patrimoni històric, cultural i paisatgístic de la ciutat de València.

Repetidament, emfàticament i amb certa angoixa aquesta Coordinadora ha reclamat a la Generalitat que declare específicament el Jardí Botànic com a BIC amb la categoria de Jardí Històric. La Universitat de València, titular del Jardí, també ho ha demanat formalment. La petició ha estat avalada per dues institucions consultives en la matèria, com exigeix la Llei: amb l’informe positiu de la Universitat Politècnica de València i amb l’assentiment del Consell Valencià de Cultura mitjançant silenci positiu. Per tant, no hi ha cap motiu perquè la Generalitat demore ni un sol dia aquest reconeixement legal, atenent als seus grans valors i protegint, en conseqüència, el seu entorn. Això, a més de dotar-lo del més alt nivell cultural, el lliuraria definitivament (amb les expropiacions o compensacions que pertoquen) de l’amenaça hotelera que ara pot destrossar-lo per sempre. Una mesura de clara defensa del patrimoni, un acte de justícia que accentuaria l’autoestima de la ciutadania valenciana i elevaria el potencial cultural de la nostra ciutat al rang que li correspon.

València, 22 de març de 2004
Coordinadora ciutadana Salvem el Botànic, Recuperem ciutat